Ens mena d'un tancat a l'altre, tot fent de guia per un seductor viarany mediterrani de terra cultivada. Primer ens va deixar bocabadats en dir-nos, sense més paraula que el color, la formosor esgrogueïda, o verdejant, de les figueres; ara, amb un llenguatge innovador, concentra l'atenció en el turment dels ceps i ens acosta a l'antítesi de la línia recta expressada en el vi espera ser.
«Ni terra prop de torrent, ni casa prop de convent, ni vinya ran de camí», diuen tres vells consells explicitats en un sol dictat. Doncs, no facem cas del darrer i entrem en cos i ànima dins una cridanera absència de verdor de pàmpols i d'ufanosos brulls segarrians al costat del mar. Hom diria, tot contemplant el ventall d'aquesta nova etapa pictoagrària, que el fullam, que no hi és, ha estat equiparat a la bellesa postissa i desestimat, perquè allò que realment importa és l'estructura que pateix per fructificar i la fruita mateixa, que no és precisament el voluptuós raïm de les bacanals romanes, sinó més tost un producte de baix preu a una plaça convencional, que va a l'alça en el mercat de la bellesa i de la sensibilitat.
Cal parar esment en el fet que Andreu Maimó no pinta ni esculpeix mallols, sinó parrals xarucs i garruts, perquè els vegetals deuen ser com els humans, que són obres acabades en alcançar el capcimal de la vida. Els ceps, recaragolats i derrotits, poden donar encara saborosos fruits, de la mateixa manera que ho pot fer l'home en assolir, corbat cap a la terra d'on procedeix, la senectud. Però si el fruit minva i és pansit com la tremolosa polpa d'un ancià, el cep, en arribar a la terça edat, privat del dret d'introduir res a l'urna, és arrencat del terrer nadiu sense contemplacions i enviat al mortal asil del foc. Tot, en conjunt, és com una rèplica del camp mallorquí, en lenta agonia d'insistent romboll terminal, enyorós de saba novella i de frec multiplicat de vermadores.
Rere la vinya i el seu producte liquat hi ha un fardell immens de cultura mediterrània. Per comprovar la importància històrica del conreu, basta pegar una ullada a les vinyetes que ornamenten la joia cartogràfica del mapa Despuig. A nombroses poblacions resta patent l'activitat enològica i es destrien estris arcaics relacionats amb l'elaboració i el transport, tals com un carro porrerenc, de roda plena, amb la sarrieta corresponent, tot carregat de bocois. Fins i tot s'hi poden espigolar noms de varietats de raïm o de vi: muntona a Pollença i malvasia a Esporles. Al rectangle que correspon a Banyalbufar, un pagès embotella el contengut de sis bótes etiquetades amb les següents inscripcions, que transcric seguint l'ortografia original: mollà, giró, pàmpol rosad, tinto, malvasia, moscatel.
Xerrunyar de la vinya és parlar del vi. Des que el patriarca bíblic va experimentar el llast de la gatera, l'home ha creat quasi un culte relacionat amb el preciós líquid que trascolen els ceps, un xarop tengut en alta estima pels qui en saben assaborir les qualitats i els matisos. El besavi del meu fillol diu que va deixar de beure aigua quan va tastar el suc de parra. Mn. Llorenç Riber, a La minyonia d'un infant orat, conta com un dels oncles del protagonista deia, com a renec habitual: «-mal viatge el qui fa panses, com no ho fa tot vi». Tothom recomana evitar els excessos, ja que l'embriaguesa té resultats del tot imprevisibles: d'un coterrani meu, deien, un vespre que havia begut molt, que no arribaria a casa seva, situada al cap d'amunt del carrer des Rafalet, però s'equivocaren del tot, ja que passà de llarg i arribà a ses Regadores, allunyades uns centenars de metres fora de la població. Amb la prudència que el caracteritza, el savi campaner Joan Veny pensa que «el vi, com el mar, és un gran educador de la llibertat. Podem beure'n a plaer. Només el seny marca la mesura, la dosi convenient, que ens porti a l'alegria, però no a l'èxtasi».(1)
«Tumultuosa res est ebrietas», repeteix Francesc Eiximenis citant un proverbi de Salomó. A l'èxtasi ens condueix tanmateix l'exposició d'Andreu Maimó, la qual, òbviament, no contempla el producte embotellat de la vinya, sinó la vinya mateixa, una plantació d'encuny felanitxer, com la que conrea en els galters ondulats d'una terra generosa l'amo en Gabriel de Binifarda, formada per un regiment de ceps immersos dins un vocabulari catalanesc, quasi lliure d'interferències, arcaïtzant, d'ampelònims que encoixinen la boca de dolçor i unten l'oïda de sonoritat: argamussa, cardinal, granatxa de s'Horta, jaumet, valenç blanc, cagat, fressa, fogoneu, pansa, francesillo, mansès, calop, giró, moscatell, manto negro, callet, vinater, etc.(2)
En contemplar la inclinació d'Andreu envers els peus decrèpits dels vegetals malmesos pel pas de les llunes, danyats per les inclemències de la natura i de vegades pel poc esment dels homes i del bestiar, hom diria que té present l'adagi que magnifica l'envelliment: «amic i vi, com més vell més fi». El brou generat per tan retorçuda llenya ha d'acumular aniversaris empresonat dins la fusta arquejada del roure per tal d'agafar cos, tal com es confita l'amistat, amb les voltes de la roda del temps, dins els cossos, cada cop més vinclats, de les persones. El cep, en l'obra d'Andreu Maimó, esdevé com una síntesi de les dificultats de l'existència. La saba ha de recórrer sendes tortuoses, obrint-se pas entre els esculls dels grops per donar vida a les sarments i a les adhesives banyes helicoïdals i ha d'esquivar crosteres de nafres mig curades i bastions inexpugnables d'insectes subcutanis, per poder arrodonir-se en calops que, malgrat l'esforç, sovint s'allunyen de l'ideal de perfecció i congrien singlons pansits que obren en detriment del producte acabat. Segons el meu parer, Andreu, escodrinyant la bellesa de la imperfecció, ens fa badar els ulls i ens meravella amb coses que mai no havíem vist, de tan prop com les teníem i recercant constantment dins els capricis de la natura humanitzada, ara entre els laments feixucs i les angoixes sanglotants de vinyes en decadència, aixeca castells de bellesa amb altes torres d'engrescadora llum. Com deia la meva àvia Rosa, «de rates mortes, treu moixos vius».

Cosme Aguiló

EL SUC DEL BÉ I EL MAL
Hi havia una vegada, d'això fa ja molt de temps que, uns quants dels que feiem d'escolanets a la parròquia de la vila sentírem curiositat per a saber si el vi que, curosament, a cada missa servida, abocàvem al calze fins que el capellà amb una alçada de cella deia basta, adquiria, en efecte, després, de la consagració una modificació tal, convertit en sang i no d'un qualsevol, que fos perceptible a l'ull a l'olfacte i al gust. No ho sabíem perquè la contemplació d'allò tan profundament transformat ens era escassament permesa. Tot d'una, després de beure allò que ja no era vi, l'oficiant eixugava el calze amb un drap finíssim de fil amb vores de seda. I ho feia a fons, parsimoniosament. Cap de nosaltres havíem pogut trobar, en les clandestines inspeccions a la sagristia, traces del nou suc tan formidablement produït. Finalment, tres dels més encuriosits aconseguírem, no diré precisament com, transportar fora del recinte eclesial una petita quantitat, però suficient per fer bo l'examen, de la substància. L'anàlisi va ser conduïda a l'entrada del piset d'en Llodrà, al carrer dels Prohisos, tot just entrant pel carrer de la Mar. Els resultats foren satisfactoris, tot i que hi hagué discrepàncies d'interpretació entre els inspectors. L'operació no tingué tampoc la durada prevista per la por que passàs per allà el devot oculista, que vivia a prop, i ens aplegàs embelesats amb aquella matèria sanguinosa.
He recordat ara el succés remot perquè sembla tenir una inesperada connexió amb l'activitat professional actual del pintor Maimó. Fa una temporada que va començar a insistir a que passàs pel seu taller perquè feia coses noves que potser serien del meu interès. Vaig acabar-hi anant especialment motivat per un lacònic comentari d'en Marilla a qui jo havia esmentat, de passada, la insistència del pintor Maimó. Em digué, en Marilla: "Ara diu que pinta vinyes i raïms". Alertat, doncs, de la possibilitat que es tractàs d'un simulacre o, millor dit, d'una metàfora pictòrica el sentit de la qual fos distant de les percepcions figuratives immediates i recordant el prou recent cas de les suposades figueres, que el mateix pintor Maimó encoratjava a identificar com a tals, quan, en realitat i molt clarament, eren exposicions minucioses de cervells de gent de la vila, vaig decidir visitar l'estudi. Jo mateix, vull aclarir, vaig destapar aquell engany i reconèixer algunes de les molleres pintades sense que ni el pintor Maimó ni els activíssims poetes i poetesses de l'escola mallorquina que havien tan lloat les figueretes em desmentissin.
A la primera visita al taller vaig observar, en efecte, que es tracta d'esbossos de ceps i raïms. I, especialment, vaig notar com el pintor Maimó m'observava. No vàrem, però, passar de xerrar de que tot allò era un començament, que només eren proves. A la segona, era clar que el pintor Maimó es decantava per pintar els ceps sense fulles ni raïms. Li interessava sobretot descriure la contorsió dels troncs, els filaments nerviosos sotmesos a tensions i estiraments extrems, als regruixos de malformacions resultants, precisament, de l'artifici torturant, corrector, a que els humans sotmetien a la planta. Per a mostrar aquest prodigiós torment només els troncs servien. El color marronós, a punt de mort, admetia tons que mostraven millor els efectes, fosquíssims, de la persistència de la torsió, de l'aturada de fluits que anuncia la ruptura dels teixits superficials i de l'òs, finalment. El pintor Maimó, amb entusiasta delit, em feia notar com la tortura era una forma fructífera de l'enginy humà, de que sense ella no hi hauria raïm. Però el raïm, a les pintures, no hi figurava. Jo ja ho entenia, però no li deia.
Vaig sortir del taller convençut de que els quadres dels ceps tornarien grans, cercant equiparar-se a mides humanes per, secretament, insinuar l'analogia última que cercava de transmetre el pintor Maimó. Hi hauria, fins i tot, qualque cep ajagut o amb una posició improbable per un cos que no fos humà. Una vegada més, doncs, el vegetal pintat era carnós. A la darrera visita al taller, em va mostrar successivament tres quadres on, inesperadament, el pintor Maimó executava el resultat de tanta contorsió torturant, de tan cruel designi. Primer un esplèndid raïm de callets, negres, a punt d'esclatar, amb la pell tan tibant que apuntava una palidesa futura mortuòria. Després una raspa ben seca, una profusa trama d'espines. I, finalment, una taca o forat obscur amb reflexos porpres damunt una llampant superfície morada.
Vaig notar la mirada tensa, inquieta, del pintor Maimó, vigilant la meva reacció, temorenc, també, d'haver sigut massa explícit. Jo, sense deixar de mirar els tres quadres, fent que passava els ulls d'un a l'altre, li vaig dir: -"Tu has culejat pes Convent" – "Un poc"- contestà ell. "Un poc no, molt…"- li vaig dir i vaig afegir: "No només hi has culejat sinó que has rebutxinat calaixeres cercant casulles antigues d'on has tret aquest morat… Has fet xerrar escolans vells, d'aquells que passaven sa bacina amb posat de revisors de trens. Has demanats coses que no havies de demanar. Has volgut saber massa"-.
El pintor Maimó va percebre la meva forta incomoditat i va quedar-se callat amb indissimulable satisfacció, com la de qui escolta el seu pecat confessat, generosament, per altri. Jo vaig donar l'afer per acabat. De sobte, però, ell demanà:
-"La vàreu tastar, la sang? Devia ser especialment gustosa, no?"-. Jo vaig mirar a lluny i després, capbaix, me'n vaig anar fins a la porta i sense més paraules vaig sortir, deixant al pintor Maimó sense resposta, ansiós, fins i tot, potser, malferit.

Miquel Barceló

17 de juliol, 2005, terme de Manacor. 

PETITA LLETANIA DE SARMENTS, DEL CEP DE L'ESCRIPTURA, AMB RABASSES, ARRELS I RAÏMS (I RAPES), EMPERÒ SENSE PÀMPOLS, PER SER DITA AMB      L'OBRA VINYAL D'ANDREU MAIMÓ COM A FONS.
És un rabasser qui escriu.
Les contarelles són com a depòsits lents. Aquest descobriment fet a la infantesa em capgirà l'esperit com un cervelltrèmol. Faré estalactites, fruits de la paret del quadre, fruits de l'escultura, fruits de la imatge.
Arrabassaré veus de la representació, veus com a punxades meravelloses en l'incomprensible.
Diré noms que remunten als orígens de la llengua, noms de cada dia, condensacions d'una memòria dels humans que s'esborra en aquest temps de nihilisme i d'assassins.
Una llengua en què els morts parlen.
Quan era nin tenia una vinya. Una vinya que no vaig veure mai. Si miraves la meva vinya veies un camp de call vermell desert. Allà no havia vist mai ningú que hi sembràs res. Ni civada per a les ovelles. Per a mi hi havia la vinya: tota l'energia dels ceps, dels sarments, de les rabasses, de les arrels, dels raïms, i fins i tot dels pàmpols, s'havia fet àtoms de terra que conservaven les sabes dins la vermellor viva de tot el seu record.
L'absència dels pàmpols dins l'obra d'Andreu Maimó (AM) és la indicació primera que l'artista et diu descaradament. Tot un enigma. Tota una poètica.
El meu padrí matern tenia una biblioteca amb una mala fi de gramàtiques —del català i de totes les llengües, on feia les seves recerques. No tenc cap llibre seu. Emperò cervelltremol amb qualsevol frase justa, amb qualsevol dita antiga, amb qualsevol bressol de les paraules, sia en la llengua que sia. El meu padrí matern m'ensenyà a beure vi.
Per què aquesta obra m'ha duit al Vit? No en la seva primera accepció de membre viril o esperma (del llatí vecte, que vol dir palanca), sinó en la seva segona de sarment (del llatí vïte, que vol dir sarment). Perquè hi ha vida en aquests sarments que t'omplen la ment, perquè AM és un conrador de formes de vinya que no havíem sabut veure. Un revelador del Món.
Sota un cel porpra, el call vermell d'una vinya desapareguda parlava de l'efímer i de l'eternitat.
No es tracta de reproduir formes sinó de captar forces. Per això els ceps d'AM no són figuratius.
AM, un pintor particular. Pel camí del particular circula per l'universal.
Hi ha en la pintura d'AM alguna cosa que acarona l'esperit i l'escorxa al mateix temps.
El pensador vertader ha de pensar en la seva gènesi o en la seva invenció els mots que utilitza. Real és el sentit del mot grec etymos. La descomposició etimològica va cap al real més que cap al ver. L'obra d'AM —amb tota la varietat de mirades i de tècniques— va cap al nostre bressol de la visió vinyal. Reial abans que ver.
Entre Forma i Flux. Un dels trets que formen l'atmosfera de l'obra d'AM, per aquest nin de la vinya inexistent, és el ritme. El ritme és alhora el que pot ser mesurat, racionalitzat (teories de la proporció i del nombre d'or) i allò que s'escapa a la raó (l'imprevisible per excel·lència), i també el que fa que la raó s'escapi de si mateixa (com en el trànsit). El ritme és un fenomen viu del qual la raó pot intentar, infructuosament, donar raó. S'entra a peu pla en el ritmes complexos d'AM.
No m'atur de veure incessants metamòrfosis de ceps. Metamòrfosi sense procreació, ni multiplicació: el lirisme exacte.
Descobresc una obra: capçada d'arrels, les arrels a l'aire, dins la cuina-taller-laboratori d'AM.
No hi ha cap reproducció del visible. Allò forma part del prodigi: un sentit no fa peu i es regira sobre l'esquena de la seva font: giravolta sobre si mateix i tomba just al seu darrera.
Ma carn sencera, viva i pensant, s'ompl de les carícies ermes i rugoses d'aquests ceps plens d'ulls girats cap a dedins, en creixença profunda, fonda. Cap endedins.
Cal respondre a l'obra d'art com un gest respon a un altre, com una mirada respon a una altra, com un bes respon a un altre i amb aquesta resposta es modifica, s'obre, cop en sec, i s'enrotlla de defora cap a dedins amb el pensament mà d'AM.
La rapa i el raïm, tant li val, per mostrar una obra que es vol inseparable dels materials dels quals rep les inflexions per deixar-se bascular com una nova denominació.
Es defineix l'escultura com l'art que presenta, sota la forma corporal, conceptes de coses tal com aquestes podrien existir en la natura. AM fa veres escultures: concepte de vinya fet cos, cosa.
Podria parlar molta d'estona del gest vegetal d'AM, de la seva saviesa per mostrar la respiració vinyal (les cepades enteses com a multitud de ceps i també com a conjunt de raïms que porta cada cep), de la riquesa de les seves tecnés (la similitud de la ceràmica i el cep són relacions d'afinitat de la matèria) i del seu viure sensorialment cada cep on amaga dins les rues, torsions i tensions, forats i escorxes, els pàmpols de nombroses primaveres; podria parlar d'AM al treball vinyateresc. Però no podria dir res de com fabrica les radiacions, aquestes on podeu fruir tot el vi ardorós de les vinyes personals de la seva obra. Una obra amb voluntat de monumentum, de duració, de temps i temps. Realment vera.

Biel Mesquida

Telloc, juliol, 2005

ANDREU MAIMÓ BARCELÓ

Cas Concos des Cavaller. Felanitx, 1946

Exposicions Col·lectives

1966   • XXV Aniversari del Centre d'Art i Cultura de Felanitx.

1968   • Grupo "Arte y Cultura" Felanitx. Caja de Pensiones "la Caixa".

1969   • 28 Salón de Otoño. Círculo de Bellas Artes. Palma de Mallorca.

1971   • Exposa a la Sala d'Art de la "Caja de Pensiones para la Vejez y Ahorros" amb en Miquel Llodrà. Palma de Mallorca.

1972   • Exposa a l'Ajuntament de Manacor amb en Miquel Llodrà.

1975, 1976 i 1978                 

           • Participa al "Certàmen Internacional de Pintura de Felanitx" (Mallorca).

1975 i 1977                           

           • Participa al Certàmen Internacional de Pintura "Caja de Ahorros y Monte de Piedad" "Sa Nostra". Palma de Mallorca.

1977, 1978, 1979, 1980 i 1981             

           • Participa a la Mostra d'Arts Plàstiques (Sant Antoni) de sa Pobla (Mallorca).

1978, 1979, 1980 i 1981       

           • Participa al Certamen de Pintura "Vila de Santanyí" (Mallorca).

1980, 1981, 1982 i 1983       

           • Participa al "Certamen de Dibuix i Pintura damunt paper", Felanitx (Mallorca).

1980   • Participa al Certamen Internacional de  Pintura de Pollença, (Mallorca).

           • Participa al XIX Premi Internacional de Dibuix "Joan Miró". (Centre d'Estudis d'Art Contemporani, Barcelona, Catalunya).

1981   • Participa a la Bienal de Pintura "Provincia de León" (Espanya).

           • Participa al XX Premi Internacional de Dibuix "Joan Miró, Museo de Arte Contemporáneo, Madrid (Espanya).

           • Participa al Premi de Pintura Ciutat de Palma.

           • Col·lectiva de Pintura "Cas Concos 81" Mallorca.

1981 i 1982           

           • Participa al Certamen Internacional de Pintura "Ajuntament de Calvià" (Mallorca).

1981 i 1983           

           • Participa al Certamen de Pintura d'Andratx (Mallorca).

1983   • Exposició "Es Pontàs dins la pintura d'ahir i avui. Santanyí".

1984   • Participa a l'Exposició itinerant "13 Pintors Neofiguratius a Mallorca", organitzada per la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern Balear.

1985   • Participa a l'Exposició "Three Majorcan Artists" a la Jonathan Poole Gallery, Londres (Anglaterra).

           • Participa al "Saló de la Tardor", Biennal de Pintura de les Balears 1985. Fundació Caixa de Pensions (Palma de Mallorca).

1987   • A la Galeria Gavellins de Cala Rajada (Mallorca).

1988   • Participa a l'Exposició "Felanitx el temps i l'Art", Felanitx (Mallorca)

1989   • Centre d'Educació per adults "La Balanguera", Palma

1990   • "6 Felanitx 6" al Cercle de Belles Arts de Palma de Mallorca. (Casal Balaguer).

1991   • Soterrani, Galeria d'Art, Manacor (Mallorca).

2001   • Artexpo 2001, Barcelona amb la galería   Quàsars.

           • X Fira de Arte Santander, amb la galería Quàsars.

2004   • Centre d'Art Sant Bernat. Secà de la Real. Palma, Mallorca.

Exposicions Individuals

1969   • Fundació Mossèn Cosme Bauçà (Plaça Pax, Felanitx, Mallorca)

1973 i 1974                           

           • Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares. Felanitx (Mallorca)

1976 i 1979                           

           • Casa Municipal de Cultura de Felanitx (Mallorca).

1977   • Es Cau, Galeria d'Art Manacor (Mallorca).

1979   • Galeria Roig Minué (Palma de Mallorca).

1980   • Sala d'Exposicions "Sa Nostra", Felanitx, Mallorca.

           • Casa de Cultura, Felanitx (Mallorca)

           • Caja de Ahorros de Baleares "Sa Nostra" Cala d'Or, (Mallorca).

1981   • Galeria Santa Maria del Mar, Cala d'Or, Mallorca.

1983   • Piccadillis Pub, Cala d'Or (Mallorca).

           • Sala d'Exposicions "Sa Nostra", Manacor (Mallorca).

1984   • Galeries Bennassar, Pollença (Mallorca).

1985   • Galeria Gavellins, Capdepera (Mallorca).

1986   • Königsallee, Düsseldorf (Lufthansa) Alemanya.

1989   • Sala d'Exposicions Banca March (Palma de Mallorca).

1990   • Galeria "Les Fragates" de Cala Bona (Mallorca).

           • Casa de Cultura (Obra Gràfica) Felanitx, Mallorca.

1993   • Galeria Bearn (Palma de Mallorca).

1999   • Casa de Cultura, Felanitx, Mallorca.

2000   • "Festa des Sequer 2000", Cases des Tarongers, Lloret de Vistalegre.

           • Edifici s'Escorxador (Porreres).

2001   • I Diada del caçador, Ajuntament de Sineu. Organitzada per la Conselleria de Medi Ambient del Consell de Mallorca.

           • Paisatge amb figueres, Museu de Mallorca.

2002   • Paisatge amb Figueres, Espai Mallorca, Barcelona.

           • Centre Cultural de Cala d'Or, Mallorca.

2003   • Paisatge amb Figueres, Museu de Menorca, Maó.

           • Retrospectiva, 1974 - 2003, Can Manresa, Santanyí, Mallorca.

           • Casal Can Pere Ignasi, Campos, Mallorca.

2004   • Cases des Taronjers. Lloret de Vista Alegre. Mallorca.

           • Can Gelabert. Binissalem. Mallorca.

2005   • Casa de Cultura. Felanitx. Mallorca.

           • Es Molí. Porreres. Mallorca.

           • Torre de Ses Puntes. Manacor. Mallorca.

2006   • Auditori "Sa Màniga" Cala Millor. .

2008   • Galeria d'Art Joan Oliver "Maneu".

              Palma de Mallorca