L'esperit de les llums (Aufklärung)

En Damià Vives i na Bel Fullana, tot i provenir d'un país tenyit per la llum encegadora de la Mediterrània, en lloc de mirar l'exterior pels ulls biològics, han decidit de mirar per l'ull intern de la ment, a què feia referència Caspar David Friedrich: "Tanca l'ull corporal perquè puguis veure primer la imatge de l'ull espiritual. A continuació, fes sortir a la llum el que has contemplat en l'obscuritat, per tal que propagui el seu efecte en els altres, de fora cap endins". De fet, Friedrich ens està definint un concepte estètic que coneixem per eidètica, és a dir, la facultat de generar imatges mentals visuals.

En Damià i na Bel, crec que tenen la virtut de ser eidètics i això en un artista és un avantatge molt gran, perquè poden veure en la foscor de la ment, la llum de l'obra abans d'executar-la.  Mentre en Damià aplica l'eidètica de les llums vespertines en moviments, les llums artificials i corregudes, de manera que ens permet cronometrar exactament el devenir imaginari com si fos real; l'eidètica de la Bel es basa en les llums crepusculars; les contrallums i les ombres, de manera que ens permet contemplar l'esdevenir imaginari com si fos real. Ambdós, en el fons, ens donen mostres del millor esperit Aufklärung, dels romàntics del nord.

En aquest esperit de les llums, hi ha unes aspiracions implícites clares, tot i la seva absent o apaivagada llum. Aspiració il·limitada d'infinit que voreja la categoria de sublim; aspiració a l'absència, per suggerir la presència absent; aspiració a la vacuïtat, la qual cosa no vol pas dir inexistent, sinó tot el contrari, quelcom de dinàmic i actiu. La vacuïtat és el lloc per excel·lència on operen les transformacions, el lloc on es pot trobar la verdadera plenitud. De maneres diferents però paral·leles, els dos ens remeten a un espai sonor, principalment silenciós i només d'aquesta manera se'ns permet d'accedir a la noció de ressonància.

D'una manera més dinàmica, la llum del Damià flueix com l'efecte del líquid o del gas, mentre la llum de la Bel, flueix com l'efecte metafísic d'impàs que es produeix del dia a la nit o a l'inrevés, com l'estat d'ànim que s'experimenta entre la consciència i la inconsciència. Ambdues llums però, aplicades respectivament de manera artificial i natural, recullen la transició crespuscular i melangiosa,  profunda i vaga, que podem trobar en la millor pintura biliar romàntica.

El rigor, la simplicitat, la racionalitat de la composició, el caràcter analític, el sistema lineal, la uniformitat compositiva, la metodologia seriada, la poètica rígida, freda, de gran claredat estructural, ens condueix en el cas d'en Damià a una reflexió; mentre que la inclemència, la complexitat, l'emotivitat de la composició, el caràcter sensible, la metodologia difosa, la poètica ambientalista, climàtica de la pintura de la Bel, ens condueix a una contemplació.

Tant en un sentit com en l'altre, l'esperit de les llums, ens remet  a un sentiment de soledat i de cert aïllament social; intuïm una necessitat d'evasió sana jovenívola, d'alliberació amb l'efecte de l'amplitud, tot fent-nos viure imaginàriament fora de les circumstàncies i limitacions quotidianes. En Damià i la Bel tenen unes aspiracions lícites de cercar un més enllà en l'espai i en el temps, en el camí existencial i creatiu que els caracteritza. De ben segur que l'espai i el temps els depararà noves sorpreses formals i estètiques; malgrat tot, m'atreveixo a afirmar que l'esperit de les llums romandrà en les seves ments i en els seus cors.

Domènec Corbella

Pintor, prof. Universitat de Barcelona.